M'han diagnosticat TDAH d'adult; ara què?

El diagnòstic del trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) és el primer pas per revertir un sistema de creences destructives: ens ofereix una explicació neurològica de per què determinats aspectes de la nostra vida són tan difícils. I, encara més important, ens reconcilia amb nosaltres mateixos.

Tenir TDAH no és fàcil, els problemes entorn de l'atenció, la impulsivitat i la hiperactivitat interfereixen en el dia a dia de manera aclaparadora. Però molt més complicat és tenir TDAH sense tenir un diagnòstic que expliqui el desenvolupament caòtic de la nostra vida o ens ofereixi la possibilitat d'un tractament i de les eines per gestionar els aspectes més molestos de la condició.

Aquest és el desolador panorama per a les persones que tenen TDAH sense saber-ho, que són aproximadament un 50%. Així que, vist així, el diagnòstic és una bona notícia, ja que ens permet formar part del percentatge que té la clau per a una vida més senzilla.

El diagnòstic ens ofereix una explicació neurològica de per què determinats aspectes de la nostra vida són tan difícils. I, més important que això, ens reconcilia amb nosaltres mateixos.

Malgrat això, rebre el diagnòstic no sempre és fàcil i pot desencadenar emocions molt intenses i diverses. Per a algunes persones, vindrà acompanyat d'una profunda tristesa per no haver sabut abans que l'historial de dificultats, la frustració, la culpa i la vergonya que des de sempre les ha acompanyades tenien una explicació senzilla. Normalment, després d'aquesta tristesa, arriba l'alleujament i l'alegria de poder posar-hi remei. Però també pot resultar impactant si es tracta d'una informació no esperada, i pot provocar por haver-ho de comunicar a un entorn que potser no ho entendrà o que potser no s'ho prendrà de debò. En alguns casos, també pot provocar incredulitat i vergonya.
 

Ana Gómez Salcedo

Mestra experta en TDAH i adulta afectada. Sòcia fundadora de l'associació AMATDAH

Asociación Madrileña de Adultos con TDAH (AMATDAH)

«En saber que tenia TDAH, he hagut de reaprendre moltes coses»

Ver testimonio

Una cop tenim el diagnòstic, què podem fer?

A la comunitat mèdica hi ha un consens sobre la manera més efectiva d'afrontar el TDAH, que no és un altre que un enfocament multimodal que combini diferents modalitats d'intervenció complementàries, ja que estem davant d'una condició complexa que afecta diverses esferes de la vida. Per tant, és imprescindible treballar des de diversos punts de vista. Aquests són els més importants:

• Assimilar el diagnòstic. El primer que hem de fer és processar l'emoció que ens provoca aquest diagnòtic, sigui quina sigui. Rebre un diagnòstic de salut mental pot fer-nos experimentar una muntanya russa emocional, tan característica de la nostra condició. Així que és molt important que ens donem un temps per entendre el torrent d'informació que ens arriba, perquè canviarà el nostre dia a dia. En resum, prendre consciència sobre el problema per aprendre a manejar-lo, i reflexionar sobre les conseqüències dels nostres actes a partir d'ara.
• Psicoeducació. Permet, tant a les persones afectades com a l'entorn, comprendre millor el trastorn i establir estratègies concretes per afrontar-lo en la vida diària. Ens ofereix informació clara i validada sobre les causes, les manifestacions i els possibles tractaments del TDAH, i també respostes sobre el que hem experimentat durant tota la nostra vida i les claus per entendre què és el que ens espera en el futur. Com més sapiguem sobre la nostra condició, més gran serà el nostre sentiment de competència i control sobre els símptomes. I, tant imporant és que ho comprenguem nosaltres com el nostre entorn, per això serà molt més afectiva si aquesta psicoeducació es comparteix amb les persones més properes.
• Tractament farmacològic. L'opció farmacològica és una opció personal que acostuma a espantar, perquè està envoltada de mites i desinformació, però suposa una gran ajuda per a la gestió diària de la nostra condició. En tot cas, és el professional que ens atén qui ha de prescriure'ns la medicació idònia en cada cas.

El tractament farmacològic del TDAH en infants i adolescents

Ir al artículo

• Teràpia conductual. És molt apropiada per reforçar el comportament positiu i prendre consciència dels nostres processos mentals. Reconèixer què ens fa funcionar i com ho fem és el primer pas per desenvolupar estratègies de gestió de les dificultats i per millorar el nostre funcionament psicosocial.
• Adaptacions ambientals, a la llar, a l'escola o a la feina, per acomodar el context a les nostres necessitats específiques i facilitar-nos l'acompliment de les nostres tasques.
• Coaching. Pot ser un bon suport per atendre els reptes diaris del TDAH. Una orientació adequada ens ajudarà a portar una vida més organitzada, a augmentar la productivitat i a aconseguir els nostres objectius. En definitiva, a mantenir el focus i traduir les metes en accions.
• Suport. Parlar amb algú proper sobre com ens sentim i quines són les nostres necessitats. Algú que no ens jutgi i amb qui no calgui emmascarar els símptomes. També és possible recórrer a alguna de les nombroses associacions de TDAH per compartir el dia a dia i els dubtes, però, principalment, per entendre que no estem sols.

Potenciar les fortaleses del TDAH

Malgrat tot el que s'ha dit fins ara, el TDAH amaga algunes habilitats que, ben aprofitades, es converteixen en fortaleses úniques, qualitats que, en l'entorn adequat, poden resultar simplement brillants. Per exemple:

• Som molt curiosos i impacients per saber-ho tot sobre algun tema. 
• Som creatius, ja que trobem solucions noves per a la resolució de problemes. 
• Som incansables, no ens detenim quan tothom ho fa. 
• Tenim hiperfocus.
• Tenim una profunda empatia.

De ments divergents com les nostres, sorgeixen grans emprenedors, amb una àmplia perspectiva i un pensament out of the box (fora del que és habitual). I, sens dubte, amb una gran resiliència davant l'adversitat. 

Quines ocupacions són les més idònies si tens TDAH?

Llegeix més

Queda molt camí per recórrer per aconseguir els ajustos adequats que necessitem les persones amb TDAH per poder treure aquestes fortaleses, per no haver d'emmascarar els nostres símptomes en un intent constant i esgotador per ser com la resta. Però, a través d'informació vàlida i educació en la neurodivergencia, a poc a poc el TDAH s'anirà veient com una oportunitat per aprofitar el potencial d'un cervell amb un funcionament alternatiu. No és qüestió d'encaixar, sinó de poder mostrar-nos tal com som.

I entendre que el diagnòstic de TDAH no és un final, sinó que és el començament d'un temps nou en el qual hem de descobrir com funciona la nostra ment i afrontar els símptomes amb el tractament i les eines adequades.