«Estic orgullosa i feliç de tot el que he aconseguit a la meva vida»

Si miro enrere i faig una valoració de la meva vida en l'àmbit acadèmic, personal i professional, puc dir que l'esforç, la disciplina i la constància han estat les tres bases que m'han portat on soc arai: una adulta de 31 anys orgullosa i feliç de tot el que ha aconseguit.  

Una etapa escolar plena d'obstacles

La meva època escolar va anar passant per diversos centres, cadascun d'ells diferent, i per les classes de reforç i les sessions de psicopedagogia. La meva primera escola no va saber ajudar-me ni donar amb la tecla adequada perquè jo pogués desenvolupar-me amb total normalitat en els meus estudis; això va fer que els meus pares busquessin classes de reforç per ajudar-me any rere any i no deixar caure la meva autoestima. En les tutories, les professores els deien als meus pares que parlava molt a classe (m'havien tre de l'aula moltes vegades per això) i que no estava atenta, però mai es van preguntar per què. Ells sabien que la seva filla era una nena excepcional, normal, treballadora i responsable, i que potser el problema era d'ells. Alguna vegada vaig arribar a pensar que era «ximple», però la meva família va saber ajudar-me i animar-me sempre. Amb les professores de reforç, que estaven només per mi, em vaig adonar que ho entenia tot molt millor, que se'm feia més interessant i entretingut i que era més fàcil captar la meva atenció. Així vaig anar superant tots els cursos de primària.

Com acompanyar els infants amb TDAH des de l’escola?

Llegeix més

Des de petita em costava mantenir l'atenció a classe, qualsevol cosa em distreia (el vol d'una mosca, un soroll inesperat, la cosa més usual i normal en una aula de trenta alumnes) i em feia perdre el fil; jo era totalment conscient que el meu cervell estava en «el seu món». Tenia la sensació de no entendre res; feia els deures i els presentava quan tocava, i a casa, quan repassava la lliçó amb l'ajuda de la meva mare, les dues pensàvem que estava preparada per a aprovar, però a l'hora de l'examen em posava molt nerviosa i aquests nervis em traïen sempre i em bloquejaven totalment. El temps era limitat i, com jo era una més, mai cap professora em va preguntar per què no acabava els exàmens a temps ni em van oferir la possibilitat de deixar-me més temps per fer-los.

El diagnòstic de TDAH: un abans i un després

Va ser en començar la secundària quan els meus pares van decidir buscar una altra escola que s'adaptés a les meves necessitats, i va ser la millor decisió que van poder prendre; allà si que em van saber donar les pautes i totes les ajudes necessàries perquè estudiar se'm fes més suportable. Personalment, penso que tots tenim les capacitats, però no aprenem de la mateixa manera i el sistema educatiu està dissenyat per a un model únic d'aprenentatge, quan hi ha infinitat de maneres d'aprendre. Tots som bons en alguna cosa, només es tracta de trobar en quina i anar-hi.

Vaig començar a estudiar el batxillerat i va ser en el segon any quan un dia vaig arribar a casa angoixada, trista i sense saber per on seguir, perquè cada vegada els temaris eren més pesats. Vaig parlar amb la meva mare i la meva professora de secundària i, a través d'ella, vaig arribar a la consulta d'un professional. Allò va ser un abans i un després. Vaig començar teràpia i tractament, vaig adquirir seguretat en mi mateixa i il·lusió, i vaig acabar el batxillerat, un grau superior, una carrera universitària, un postgrau i un Erasmus als Estats Units, aprenent i volant pel món, fent una de les coses que més m'apassiona: les llengües estrangeres i la diversitat cultural.

Tots tenim les capacitats, però no aprenem de la mateixa manera, i el sistema educatiu està dissenyat per a un model únic d'aprenentatge

Amb els anys, he anat construint hàbits i he après diferents tècniques d'estudi i diversos recursos, i també a conèixer-me més per saber quines són les meves limitacions i les meves capacitats, i fins a on puc arribar; i sempre, sent molt conscient de tot això i treballant cada dia per potenciar tot allò que sí que se'm dona bé i bregar amb allò que no m'agrada tant.

El TDAH, un trastorn comú en la població infantil

Llegeix més

Estratègies en l'àmbit professional

Actualment, tinc un treball que m'apassiona i que mai no hagués imaginat, perquè no té res a veure amb els meus estudis universitaris. A més, per a posar-ho més difícil, no hi ha un ordre ni un horari fix, treballo enmig del caos, però aquí dins m'he creat les meves normes i les meves rutines perquè no afecti el meu cervell. Jo sé fins a on puc donar i rendir, no assumeixo més responsabilitats de les que em toquen i he intentat que els meus companys i caps respectin els meus horaris i la meva manera de treballar. Per exemple, a partir d'una certa hora de la tarda (quan acaba l'efecte de la medicació), tot allò que no m'interessa em suposa un esforç massa gran per parar atenció i això em provoca mal humor i nervis; llavors, a partir d'aquesta hora, si no és un tema molt urgent, no se'n parla. També m'atabalen molt les converses llargues amb molta informació sense seguir un ordre; però ara, si haig d'interrompre per aclarir alguna cosa, ho faig, o si necessito seguir la conversa en un altre moment, també ho dic. Per a mi ha estat i és un repte constant, però sentir-me valorada i que formo part d'un equip competitiu m'anima i em motiva cada dia, perquè realment en algunes coses soc molt bona. Sent una adulta, podria dir que la medicació i l'exercici físic diari, juntament amb una vida personal plena, són les meves millors medicines.

Sé fins on puc donar i rendir, no assumeixo més responsabilitats de les que em toquen i he intentat que els meus companys i caps respectin els meus horaris i la meva manera de treballar.

Recordo que quan era petita una professora i psicòloga que vaig tenir els va dir als meus pares: «No us preocupeu, la vostra filla és una lluitadora, té constància, responsabilitat i l'hàbit de l'esforç per al treball totalment interioritzats i, a més, unes habilitats socials que l'ajudaran a arribar on ella vulgui». Aquelles paraules se'm van gravar amb foc i, cada vegada que se m'ha presentat qualsevol obstacle, les recordo per seguir endavant.

No puc visualitzar tot aquest camí sense tota la gent que m'ha donat suport i m'ha ajudat: mestres, psicopedagogs, psicòlegs i especialistes, però sobretot els meus pares i la meva família, ells han estat el pilar fonamental per no deixar mai de creure en mi i animar-me en tots els moments decisius.

M'agradaria arribar a les persones que es tenen un diagnòstic similar, i dir-los que el TDAH i el trastorn de lateralitat no són més que una manera de ser; al cap i a la fi, tots tenim les nostres particularitats i personalitat i d'això es tracta, que hi hagi diversitat. Però quan cal fer front al teu dia a dia i veus que aquesta manera de ser no et permet avançar, amb l'ajuda de bons professionals, es pot arribar a tenir una vida totalment normal i feliç, fins i tot exemplar.