La intervenció socioeducativa amb joves que s'autolesionen

En els centres de salut mental infantil i juvenil cada cop més ens trobem joves que s’autolesionen; una problemàtica que reflecteix, sovint, un malestar emocional profund i no pas una voluntat en si mateixa. En tots els casos, però sobretot quan les autolesions no són amb finalitat suïcida (ANS), la tasca de l’educador o educadora social és un complement del treball terapèutic, per acompanyar aquests nois en el procés de recuperació, ajudar-los a practicar alternatives més saludables per gestionar les seves emocions i afavorir la reconstrucció de la seva xarxa de suport. Tot això, a través de la creació d’un vincle educatiu.

El vincle educatiu és la base de qualsevol intervenció socioeducativa, per això ha de ser sòlid i segur. Crear el vincle no és una tasca fàcil i requereix molta observació per part de l’educador per conèixer els interessos i les aficions de la persona i per comprendre el seu malestar, el seu patiment o el seu sentiment de soledat, sempre respectant els seus temps. 

Quan l'educador social treballa en l'entorn natural del jove, el vincle que es crea és més fort i li permet observar i conèixer la realitat de la persona i posar en pràctica les habilitats treballades.

Aquest vincle es pot iniciar amb una primera intervenció individual i familiar des del mateix servei, en un context controlat i més sanitari, en què el professional es dona a conèixer, fa una primera aproximació i mostra interès pel que li està passant a la persona. Però quan l’educador social pot treballar en l’entorn natural del jove és quan es construeix un vincle més fort, ja que s’obté una mirada més integral i real, que li permet: 

• Observar la seva dinàmica familiar.
• Conèixer la relació que té amb les amistats o saber si no té aquest cercle.
• Conèixer quines oportunitats li ofereix el barri on viu o la comunitat. 
• Posar en pràctica les habilitats treballades. 
• Detectar les limitacions.

Així mateix, cal treballar des de la motivació i el respecte a la persona, però sovint ja no té cap motivació i ha perdut l’interès per allò que li agradava; per tant, en un primer moment, és molt important l’orientació, el suport i l’acompanyament en la identificació d’interessos i buscar activitats significatives que puguin donar un valor a la seva vida, per després poder-ho posar en pràctica en el seu entorn natural.

Un altre aspecte imprescindible és la coordinació i el treball en equip. Quan treballem amb joves que s’autolesionen, cal tenir en compte les intervencions dels diferents professionals (psiquiatria, psicologia, infermeria, treball social, teràpia ocupacional…) i donar suport a l’aplicació de les estratègies i pautes del pla d’acció de les autolesions, en l’entrenament de les habilitats socials i les tècniques de regulació emocional del seu dia a dia. Aquest treball integrat facilita que el jove pugui traslladar els aprenentatges adquirits a situacions reals, com ara afrontar moments d’oci, sense recórrer a l’autolesió.

Algunes estratègies socioeducatives

- Crear un vincle educatiu: mostrar empatia i escoltar sense jutjar per generar confiança en la persona atesa i esdevenir una figura amb qui pot comptar, respectant sempre el seu temps.

- Fomentar ocupacions significatives: explorar interessos i activitats, tant individuals com grupals, que tinguin valor per a la persona i que l’ajudin a construir un projecte de futur, com a alternativa a l’autolesió. Per exemple: 

• Fomentar activitats creatives com a forma d’expressió.
• Aplicar estratègies practicades si hi ha alguna situació de malestar en el seu entorn.
• Acompanyar la persona en la realització d’alguna activitat nova o ja coneguda.

- Promoure habilitats socials i treballar en l’entorn natural: facilitar la participació de la persona en grups on pugui entrenar les habilitats socials i acompanyar-la sempre que sigui necessari. Algunes accions en aquest sentit són:

• Fomentar que participi com a voluntari en alguna entitat, que faci alguna activitat esportiva o en algun casal de joves, per exemple.
• Treballar les habilitats socials en la resolució de conflictes.
• Treballar les activitats de la vida diària: orientar-se amb transport públic o fer gestions diverses, com per exemple demanar el carnet jove.
• Demanar informació sobre algun recurs formatiu que l’interessi.

- Donar suport al treball amb la família.

- Crear rutines i hàbits:

• Establir horaris del seu dia a dia.
• Marcar objectius petits i assolibles i fer-ne un seguiment.
• Utilitzar alguna tècnica d’organització (agenda, calendari…).

- Treballar de manera coordinada i en equip: col·laboració entre professionals per assegurar una intervenció integral.

Joaquim Puntí Vidal

Psicòleg clínic. Cap de secció de Tractament psicològic infantojuvenil i Hospital de Dia de salud mental d'adolescents

Consorci Corporació Sanitaria Parc Taulí de Sabadell

«Hem passat d'adolescents enfrontats al món a adolescents espantats davant del món»

Llegeix més

Un exemple d’intervenció amb una una noia amb TEA i aïllament social

Per ajudar a entendre en què consisteix la intervenció socioeducativa, posem l’exemple d’un cas pràctic. Una noia de setze anys, amb diagnòstic de trastorn de l’espectre de l’autisme (TEA), que presenta absentisme escolar de llarga evolució, manca de xarxa social i un nivell d’aïllament alt. Tot i el suport de la família, la seva actitud és desafiant i dificulta qualsevol intent d’intervenció. A més, l’autolesió és present i es manifesta en moments d’inactivitat o com a resposta a situacions frustrants. Des de psiquiatria i psicologia es proposa una visita amb educació social per poder treballar la motivació, les ocupacions significatives i l’acompanyament en l’entorn natural per posar-ho en pràctica.

La primera fase consisteix en una primera visita amb la família i la noia, en la qual es dona a conèixer el treball des d’educació social i es duu a terme una exploració inicial del seu malestar i dels seus interessos. Malgrat l’actitud inicial desafiant, la noia accepta assistir a alguna visita més per poder conèixer-nos i anar establint un vincle, fins que al final accepta continuar el treball en el seu entorn natural. En aquest context, es comença a treballar sobre hàbits i rutines, fent petits acords que li donen estructura i estabilitat.

Les autolesions van disminuint a mesura que la noia troba activitats significatives i comença a construir un projecte de futur.

En una segona fase, quan s’ha pogut aconseguir una regularitat amb un horari de son i vigília adequat i unes activitats mínimes, es té en compte un dels seus interessos i preocupacions que és la necessitat de conèixer gent i tenir alguna persona amb qui compartir les seves motivacions, ja que se sent molt sola, però la seva manca d’habilitats socials li dificulta aquesta connexió. Per això, plantegem l’entrenament en habilitats socials en un entorn natural i es proposa que participi en un grup d’habilitats socials adaptat a la seva edat i necessitats que es duu a terme al casal de joves de la ciutat on viu. Paral·lelament, i amb la vinculació a aquest grup, se l’acompanya en la cerca d’un recurs formatiu no reglat que s’ajusti als seus interessos, que li proporcioni un objectiu motivador que li serveixi com a manteniment de les rutines establertes. Amb tot aquest procés, en què també es realitza un treball paral·lel de suport a la família, la noia cada vegada està més confiada i la seva actitud desafiant disminueix.

Les autolesions persisteixen al principi de la intervenció com a resposta del seu malestar en relació amb el sentiment de soledat i inactivitat, però van disminuint a mesura que la noia troba activitats significatives i comença a construir un projecte de futur. La vinculació amb el grup, així com el suport continu de l’educadora social i l’equip terapèutic, li permet afrontar les situacions estressants de manera diferent i posant en practicar les estratègies plantejades.