«El que més em fa patir del meu fill és que no veu mai perill enlloc»

L’Aniol és un nen d’onze anys «intens, insistent, enèrgic, impulsiu, social i sensible», tal com el descriu el seu pare, Xevi Huguet. Amb cinc mesos va començar a gatejar, amb nou va començar directament a córrer i quan tenia dos anys va aprendre a nadar tot sol i va pujar el seu primer cim: el Matagalls. «A mesura que anava passant el temps i que s’anava fent gran, era més mogut, no tenia noció dels perills, s’enfilava a tot arreu (murs, pedres, arbres), anava amb bicicleta molt ràpid sense frenar... Quan va començar l’escola, a P3, es mossegava els colls i punys de les samarretes, no estava mai assegut, portava cops a tot el cos, s’escapava, parlava molt alt i molt de pressa, i això el feia tartamudejar», recorda sa mare, Meritxell Verdaguer.

Tots aquests senyals ja els van indicar que l’Aniol podia tenir algun problema. El Xevi, diagnosticat de TDAH ja de ben petit, va veure que el seu fill podia tenir també aquest trastorn: «Hi encaixava tot: la manera com reaccionava davant dels perills, la manera com gestionava el seu nervi, la dificultat per concentrar-se i per estar assegut...i em recordava molt a mi».

I, efectivament, quan tenia sis anys, va arribar el diagnòstic de TDAH i, amb ell, les estratègies i el tractament per facilitar-li el dia a dia. Continua sense tenir por de res i no veu mai perill enlloc, una característica que fa patir molts a sons pares; li costa preveure les coses, concentrar-se, estar assegut molta estona, però, «a mesura que s’ha anat fent gran, i amb l’ajuda de la medicació, l’Aniol cada vegada se sap controlar una mica més», assegura en Xevi.

La manera com reaccionava davant dels perills, la manera com gestionava el seu nervi, la dificultat per concentrar-se i per estar assegut em recordava molt a mi

Amb la psicòloga, l’Aniol fa un treball de reeducació per controlar aquesta impulsivitat i altres aspectes que li dificulten la vida. I la medicació, ens expliquen els pares, «ha suposat un canvi molt positiu per a ell i per a totes les persones que l’estimem». Tot i que en un inici van ser reticents a ella, ara veuen que «no ha canviat en absolut la seva essència, continua sent un nen obert, social, actiu, però d’una altra manera, amb més facilitat per anar avançant».

Viure i créixer amb un TDAH

Les rutines i dinàmiques familiars amb un infant amb TDAH sovint s’han d’adaptar a les seves necessitats i mancances. Així ho exemplifiquen el Xevi i la Meritxell: «Quan l’Aniol era petit, no anàvem mai als parcs, perquè eren llocs amb molts infants i potencialment perillosos. Tampoc el deixàvem anar a casa dels amics, i sempre preferíem que els amics vinguessin a casa nostra. I a l’hora de deixar els nostres dos fills amb els avis, ho fèiem per separat, perquè els avis acabaven esgotats. Ah, i d’anar al cinema, a la biblioteca o a un museu, ni parlar-ne fins que l’Aniol ha sigut més gran». 

Pel que fa a l’escola, «per sort, l’Aniol ha tingut mestres que l’han entès molt bé i l’han sabut portar», ens expliquen. Tot i així, hi ha alguns aspectes per als quals encara necessita un suport. «Ell es cansa ràpidament de les activitats i necessita aixecar-se. També necessita tenir la planificació del dia cada matí, saber què farà en cada moment. I li costa molt fer els deures a la tarda, que és quan està més esgotat de treballar, i el que necessita és cremar, jugar a futbol, córrer. Aquest és un dels moments més complicats».

L'Aniol es cansa de les activitats i necessita aixecar-se sovint. I a la tarda li costa molt fer els deures, perquè necessita córrer, cremar, jugar a futbol.

La impulsivitat és una de les característiques principals d’aquest trastorn, que sovint comporta no detectar el perill en algunes accions o situacions. «Ens ha fet patir molt, des que va néixer i fins al dia d’avui. Un patir constant que no es faci mal, que no l’atropellin. I suposo que ens farà patir encara que tingui trenta anys», preveuen els seus progenitors. D’altra banda, un dels aspectes que veuen com una batalla perduda és la facilitat de l’Aniol per perdre-ho tot: jerseis, jaquetes, carmanyoles...

Com acompanyar els infants amb TDAH des de l’escola?

Llegeix més

Falta d’informació i de consciència social

Sovint, l’actitud dels infants amb TDAH és vista des de fora com un senyal de mala educació, i els pares aguanten mirades inquisidores cap ells, que els jutgen pel comportament del seu fill. «Ens fa molt mal quan altres pares, sobretot quan no el coneixen, parlen malament de l’Aniol» –confessen– «però, per sort, tenim un entorn social molt gran que ens ha ajudat moltíssim, i l’Aniol és un nen que es fa estimar molt pel seu caràcter i la seva manera de ser.

I és que hi ha persones que no entenen ben bé què vol dir això de tenir TDAH, un trastorn que va molt més enllà de «ser una persona moguda». El Xevi, que ha passat per tot això abans, ho sap molt bé: «El meu fill és incapaç de seure cinc hores en una cadira, no pot, és impossible, i li és molt difícil fer activitats que requereixin estar quiet i concentrat.  Hi ha bastant desconeixement sobre el TDAH». Per això, els pares de l’Aniol reivindiquen que es prengui consciència sobre aquestes realitats i que puguin canviar algunes dinàmiques als centres educatius perquè tothom hi pugui encaixar i desenvolupar-se com a persona.

El TDAH al llarg de la vida

Llegeix més

Webinar