Quan l'impacte és col·lectiu

Una crisi és un succés inesperat i infreqüent, impactant o destructiu, que provoca pèrdues, i que requereix esforços i recursos importants per part de les persones, les famílies, les comunitats i les institucions per ser superat. 

Una emergència, al seu torn, és una crisi en la qual hi ha un nombre elevat de persones, famílies, organitzacions o la comunitat sencera afectades, que han d'interrompre les seves tasques habituals i dedicar-se a la gestió de l'emergència. I un desastre és una emergència causada per algun fenomen natural que és el responsable dels danys.

Les característiques específiques de les emergències massives són:

• Afecten moltes persones i famílies, i això estimula la solidaritat entre elles.
• Les infraestructures i els serveis de la comunitat estan afectats, de manera que la quantitat i la qualitat dels recursos disponibles disminueix.
• Sol haver-hi un gran desplegament mediàtic, del qual és imperiós protegir les persones menors d'edat.
• La tendència a apartar als infants augmenta, fins i tot en els mitjans organitzats per a aquest fi.
• Sovint, donada la gravetat del que ha passat, les xarxes de suport familiar i psicosocial s'estrenyen.

Trauma col·lectiu, conseqüències individuals

Si podem dir que el trauma es produeix quan una persona pateix una experiència que trenca la seva sensació de seguretat (emocional, física o totes dues), el trauma col·lectiu es produeix quan aquest succés afecta tota una comunitat.

Un dels grans reptes de les emergències massives és la victimització secundària derivada del caos i de la falta d'informació. Així com el mal primari és el que es produeix directament per l'impacte, el mal secundari es produeix durant la gestió del primer.

Davant d'aquesta mena de catàstrofes sempre cal tenir en compte que:

• Totes les persones afectades responen amb símptomes d'estrès agut.
• Algunes persones es recuperaran sense seqüeles; d'altres, en canvi, generaran malestar i simptomatologia secundària.
• Una gestió correcta de la situació pot evitar, i en tot cas mitigar, la cronificació de la sintomatología.
• La capacitat d'afrontament i la resiliència poden ser estimulades, però també limitades i destruïdes.
• És millor invertir a potenciar la recuperació de les persones afectades que deixar-la a l'atzar.

Convivint amb el trauma

Llegeix més

Al llarg de la història hi ha hagut esdeveniments desagradables que han estat difícils d'integrar per part de la població. Així, el trauma col·lectiu és el mal produït per un esdeveniment que impacta a moltes persones alhora i de la mateixa manera, però les conseqüències de la qual són individuals. És a dir, un únic impacte a gran escala amb diferències en el desenvolupament de la simptomatologia individual posterior (com va passar amb la COVID o a la recent catàstrofe per inundacions a València). Si d'aquestes situacions s'acaba desenvolupant un trauma social (un sentiment compartit per tota la població) que implicarà canvis en les dinàmiques socials i en les identitats de la comunitat, ho veurem amb el temps. L'efecte d'una societat traumatitzada s'aprecia a llarg termini.

El trauma col·lectiu és el mal produït per un esdeveniment que impacta a moltes persones alhora i de la mateixa manera, però les conseqüències del qual són individuals.

De manera individual, las persones poden presentar:  

• Por i ansietat. 
• Sentiments de desemparament. 
• Intrusions d'imatges del que va passar. 
• Insomni.
• Hiperalerta.
• Canvis en les creences sobre la vida i sobre com és el món.  

De manera col·ectiva, pot passar que:  

• S'exacerbin les desigualtats. 
• Augmenti la por col·lectiva. 
• Es produeixi una crisi d'identitat col·lectiva.
• Es presentin sentiments de desorientació o alienació.

D'altra banda, també podem veure señals d'afrontament saludables i, fins i tot, de millores socials. És més, el sentiment de pertinença a un grup que està afrontant de manera saludable una situació potencialment traumàtica pot revertir positivament en la salut mental de la persona i en la seva recuperació individual. Després d'algunes emergències i catàstrofes, s'ha vist un augment del sentiment de cohesió social i compromís, un augment de les accions de solidaritat i més organització i més cooperació entre els diferents àmbits socials.

Implicar la comunitat tant en les activitats de recuperació com en els rituals de comiat o record és vital per minimitzar els traumes relacionats amb la catàstrofe.

Un dels factors que propicien l'aparició d'estratègies d'adaptació és el contacte social que es dona dins del col·lectiu, sobretot durant les setmanes posteriors a l'incident. Per això, és crucial disposar de recursos suficients i dur a terme una gestió correcta durant i després de l'esdeveniment. L'experiència i el significat que se li dona al que ha succeït marcaran la reacció posterior i el desenvolupament o no del trauma.

La implicació de la comunitat no és una fi en si mateix, sinó que és fonamental per a la recuperació del conjunt. Després d'una catàstrofe, implicar-s'hi ajuda a les comunitats a prendre decisions sobre la seva recuperació.

Disminuir el malestar emocional després de la pèrdua d'un ésser estimat

Llegeix més

La recuperació, un procés comunitari  

Les fases habituals davant d'una situació de crisi són:

• Impacte.
• Fase de xoc o adaptació (fins a 72 hores després de l'impacte).
• Fase d'afrontament (des de les 72 hores fins al mes després de l'impacte).
• Fase de recuperació (des del mes fins a l'any després de l'impacte).
• Fase de resolució (a partir de l'any).

En les primeres setmanes és molt important compartir informació veraç de manera recurrent i realitzar activitats de recuperació a curt termini. A mesura que passa el temps, la implicació i la col·laboració garanteixen que les comunitats puguin desenvolupar una visió de futur i prendre decisions sobre les activitats de recuperació a més llarg termini. El compromís comunitari pot retornar la sensació de «recuperar el control» a comunitats que sovint se senten impotents després de patir grans pèrdues i traumes. Això és important per al procés de curació de les persones i de la comunitat en el seu conjunt. Els experts, les organitzacions i les institucions poden aportar els coneixements, l'experiència i les habilitats necessàries perquè la comunitat tingui més recursos i capacitat de recuperació en el futur.

El més important són els efectes directes de la catàstrofe, que afectaran, per exemple, la capacitat de participació de les persones, que poden:

• Presentar dificultats amb el que consideren processos burocràtics.
• Emprar la seva energia en les funcions de la vida quotidiana, que s'han tornat més complexes i requereixen més temps.
• Tenir tensions econòmiques.
• Veure's físicament desplaçades de la comunitat per anar a viure en allotjaments alternatius i absentant-se de la zona durant llargs períodes de temps. 
• Estar aïllades a causa de la seva discapacitat, edat o cultura, la qual cosa pot agreujar-se després de la catàstrofe.

Els terminis solen ser diferents i les necessitats i prioritats canvien ràpidament (en les primeres fases, poden canviar diàriament). No obstant això, implicar la comunitat tant en les activitats de recuperació com en els rituals de comiat o record és vital per minimitzar els traumes relacionats amb la catàstrofe.

Les xarxes de suport mutu, peça clau de benestar emocional a la comunitat

Llegeix més

Una recuperació exitosa és receptiva i flexible, i hauria de:

• Permetre als afectats gestionar i participar activament en la seva pròpia recuperació (per exemple, a través de grups de dol i ajuda mútua).
• Tractar d'atendre les necessitats de totes les comunitats afectades.
• Tenir en compte els valors, la cultura i les prioritats de totes les comunitats afectades. És important respectar les diferències culturals i tenir en compte els aspectes religiosos.
• Utilitzar i desenvolupar els coneixements, el lideratge i la capacitat de recuperació de les pròpies persones.
• Reconèixer i acceptar que es poden triar diferents camins cap a la recuperació.
• Garantir que les necessitats específiques i canviants de les comunitats afectades se satisfan amb polítiques, plans i serveis flexibles i adaptables. 
• Crear associacions sòlides entre les comunitats i els participants en el procés de recuperació. Comptar amb el tercer sector per oferir ajuda de manera proactiva.

Finalment, cal prestar una atenció especial a no culpabilitzar, a no restar ni limitar l'autonomia de les persones i a no apartar-ne ningú.