«El debat sobre l’ús de les pantalles és més complex que "mòbil sí" o "mòbil no"»

Josep Lluís Matalí: «El debat és necessari, però potser la polarització radical del debat no tant. Estem en un moment en què és més difícil buscar consens que discutir. L’ús de la tecnologia és una realitat tan dinàmica, que cal anar-la qüestionant i replantejant constantment, perquè va canviant i ens hem d’anar adaptant. Però el que és important, i amb aquesta intenció hem escrit el llibre Viure entre pantalles, és posar-ho tot sobre la taula i parlar-ne, una cosa que potser no hem fet fins ara. Potser hauríem d’haver dedicat més temps i més esforços per veure quins eren aquests pros i contres, els avantatges i els inconvenients de la introducció de les pantalles a la població».

Jordi Bernabeu: «Quan parlem de pantalles, estem parlant de molt més que dispositius, estem parlant d’usos diversos. Intentar reduir aquesta complexitat a partir d’una variable sí-no o «a favor» o «en contra» fa que perdem molts matisos. En tot cas, hauríem de pensar com treballem l’impacte de la digitalitat en la vida de les persones i com evitar-ne els usos problemàtics. Entrar a polaritzar és un parany que ens posem a nosaltres mateixos i que només dur a més polarització. El que cal és compartir criteris». 

Jordi Bernabeu: «Nosaltres fa temps que diem que cal regular, però una altra cosa és si coincidim o no amb l’anàlisi de la problemàtica. És a dir, què és el que volem prevenir? Regular també vol dir posar damunt la taula que potser haurem de definir que hi ha diferents usos. No és el mateix una hora de WhatsApp que una hora de YouTube, si estàs mirant un documental; no és el mateix fer servir el ChatGPT per fer un plagi que perquè t’ajudi a fer un treball. Per això diem que el debat ha de ser més ampli. Com regulem els diferents usos? Com regulem els instruments? Com regulem les aproximacions: quan i com comencem a introduir progressivament les pantalles? El debat és l’instrument o el debat és la digitalitat?».

Josep Lluís Matalí: «Sí, crec que necessitem un debat molt més acurat, més científic i una mica més tranquil, que no ho simplifiqui tot a «mòbil sí» o «mòbil no». El gran repte, per a mi, és la formació i la capacitació digital de la població. L’objectiu és que tinguem capacitat d’autoregulació. Actualment, no tenim encara una resposta per a la pregunta de si les xarxes socials causen trastorns mentals. Necessitem més estudis longitudinals per dir-ho de manera robusta. El que sí que és una realitat és que les pantalles, generalment, són un gran mediador entre els malestars i les problemàtiques. Per exemple, els estudis sobre soledat no observen una relació directa amb l’ús de les pantalles, però sí que troben que l’ús de les pantalles atenua aquest sentiment. També hi ha alguns estudis que diuen que les pantalles poden augmentar l’impacte d’una depressió en una persona que ja té el trastorn, però, al mateix temps, també poden ser un ajut per sortir-ne. És en aquest sentit que pensem que les aproximacions maximalistes són qüestionables».

Josep Lluís Matalí: «Nosaltres en cap cas neguem que hi hagi problemes associats al mal ús de la tecnologia. Però el que defensem és que l’anàlisi ha de ser una mica més complex. Com es pot reduir una situació tan complexa a una única variable? Aquest discurs únic és fals. Quan tu dius «si traiem les pantalles, la salut mental dels joves millorarà», aquesta frase, sense tenir en compte el context biològic i  psicològic o la situació socioeconòmica de les persones, i sense que això vagi acompanyat d’altres canvis, no és real. Estem donant un missatge a la població que no és cert.  De vegades sembla que es tracti més d’un debat social i polític, que no pas de salut. Nosaltres defensem que cal parar i reflexionar en profunditat per prendre decisions».

Jordi Bernabeu: «És clar que l’ús de pantalles pot ser problemàtic. A més, hem de ser capaços de donar resposta a totes aquestes preocupacions. Que hi hagi problemes en els entorns digitals comporta que poden haver-hi efectes negatius. Això no ho neguem. Ara bé, els problemes tenen focus d’origen diversos. I sovint acabem confonent entre preocupació, problema i símptoma. I pot ser que acabem patologitzant el que ens preocupa i que veiem nosaltres com a problema, sense atendre altres variables molt importants, que alhora el condicionen».

L'ús dels entorns digitals: preocupacions i reptes

Ir al artículo

Jordi Bernabeu: «Crec que els mòbils no poden campar lliurement per un institut i que se n’ha de regular l’ús. Però d’aquí a fer-ne una lectura cent per cent demoníaca... Un altre tema és que aquest tipus de mesures estan fetes des d’una visió que vol preservar molt una preocupació adulta molt concreta i que d’alguna manera tampoc té en compte la complexitat i les contradiccions que giren al voltant del món adolescent. Els infants poden decidir moltes coses tot i ser menors d’edats, però el mòbil sembla que sigui l’única cosa que no poden decidir. És a dir, prohibim el mòbil als instituts perquè no respon a les nostres expectatives adultes sobre el rendiment acadèmic dels nostres fills, però, en canvi, quan es tracta de saber on són i què fan fora de l’escola, llavors sí que ens interessa que portin el mòbil. Estem posant damunt la taula un seguit de contradiccions que m’atreveixo a dir que no hem superat encara». 

Necessitem un debat molt més acurat, més científic i una mica més tranquil, que no ho simplifiqui tot a «mòbil sí» o «mòbil no». El gran repte és la formació i la capacitació digital de la població.

Josep Lluís Matalí: «La conclusió fàcil és dir que els infants van a l’escola a aprendre i punt, i que els mòbils no calen. Però crec que hem d’analitzar què es vol aconseguir amb aquesta prohibició. Si el que es vol aconseguir és millorar el rendiment acadèmic, és una cosa; si volem que els infants tinguin un espai per potenciar la capacitat de relacionar-se d’altres maneres, és una altra. A mi, la veritat, és que com a mesura se’m queda curta, perquè crec que ha d’anar associada a una lectura poblacional, a una reflexió de com posem una mica d’ordre a tot plegat, a la capacitació dels pares i a una introducció més progressiva de les pantalles. I aquí hi veig també una gran contradicció, perquè nosaltres els diem als nostres fills que el mòbil és un verí i nosaltres estem 24 hores al dia i set dies a la setmana amb el mòbil. Volem un canvi? Doncs aquest canvi ha de passar per reduir nosaltres l’ús del telèfon». 

Jordi Bernabeu: «En el llibre intentem donar arguments perquè cadascú acompanyi en el marc de les seves circumstàncies, dels seus punts de vista, però amb la finalitat que hi hagi un criteri darrere, un sentit. Nosaltres apostem per personalitzar els acompanyaments en funció de la persona, hi hagi o no un trastorn de salut mental, i en funció dels usos. Clar que calen marcs reguladors que han de servir per a tothom, però no es tracta en aquest cas d’establir unes pautes generals, sinó de posar criteri davant la realitat del teu voltant. Acompanyar no és que el primer dia que el teu fill surt de festa li donis cent euros i li diguis «ja tornaràs», sinó que, progressivament, vagis introduint des del teu patiment a la seva autonomia». 

Intentem donar arguments perquè cadascú acompanyi en el marc de les seves circumstàncies, dels seus punts de vista, però amb la finalitat que hi hagi un criteri darrere, un sentit.
 

Josep Lluís Matalí: «El que volem transmetre és que el millor prescriptor ets tu, si tens formació, ja que no hi ha ningú que conegui la teva realitat millor que tu. Com que tenim una vida accelerada, de vegades ens és més fàcil que ens donin les pautes, però et servirà molt més que posis tu els criteris, ajustats a la realitat de la teva família. Davant d’això, ens ha semblat més interessant no buscar receptes màgiques, sinó buscar reflexions, perquè puguis tenir elements que t’ajudin a decidir què has de fer amb la digitalitat a casa teva. Jo no et diré «a partir de les nou, li treus el mòbil al teu fill», perquè hi ha realitats molt diverses, i potser aquell nen a partir a les nou pot parlar amb la seva mare o amb el seu pare, que viu en una altra casa. Però sí que et diré que l’exposició a les pantalles altera la secreció de melatonina i que augmentaran els problemes del son, i per això la recomanació és que una hora abans d’anar a dormir no s’utilitzin. Per ser un bon autoprescriptor hem de tenir coneixement i sentit crític; ser conscients, per exemple, del que suposa l’scroll infinit o l’algoritme personalitzat d’algunes xarxes socials, o que els videojocs estan pensats per perpetuar conductes i que hi ha algunes propietats, com les loot boxes (caixes botí), que amb nois i noies més vulnerables poden ser un disparador del joc patològic i els riscos que implica».

Prevenció familiar, escolar i comunitària en l'ús de les pantalles

Llegeix més

Josep Lluís Matalí: «Clar, acompanyar també vol dir no accedir a pressions, posar límits, dir «ara sí, ara no». Quan revises la literatura, veus que no té el mateix impacte una aplicació com el WhatsApp que el que pot tenir Instagram o TikTok, per exemple. Jo al meu fill li puc dir WhatsApp sí, amb un pacte de supervisió, i les xarxes socials potser les deixarem per a més endavant, quan el vegi amb capacitat per gestionar-les, i després les puc anar introduint progressivament. Però és que també li puc dir: «Escolta, que t’he donat un dispositiu i veig que no el fas servir bé, doncs potser te’l trec, perquè si no ets prou madur, no et puc fer confiança». Però aquí entra un altre debat, i és que tenim una vida que se’ns ha menjat, una població molt tensionada . En aquest sentit, evidentment, pensem que els pares no són culpables ni negligents, sinó que cal dotar-los d’eines per ajudar-los».

Prohibir els mòbils a les escoles no serveix si no va associat a una lectura poblacional, a una reflexió de com posem una mica d’ordre a tot plegat, a la capacitació dels pares i a una introducció progressiva de les pantalles.

Jordi Bernabeu: «Quan parlem de prevenció parlem de què els nois i noies tinguin vides organitzades i se sentin acompanyats, i que tinguin persones al seu costat que els ajudin a treballar les emocions, els pensaments, amb relats complexos davant de situacions complexes. No només com et sents, sinó què penses sobre això. I que els ajudin també a cuidar el cos, més enllà de l’esport. Segurament, tenen més valor les sobretaules en família que els dies sense pantalles. Si al teu fil li treus el mòbil i el deixes a l’habitació jugant al solitari, no li veig gaire sentit, perquè potser és millor donar-li el mòbil i que es relacioni amb els seus amics. El que té sentit és recuperar l’essència de la comunicació i la connexió íntima amb els altres». 
 

Josep Lluís Matalí: «Més que un problema de pantalles, tenim un problema relacional. El millor factor protector és la reconnexió entre nosaltres. Per tant, jo prioritzaria i posaria l’accent i l’esforç en això. De vegades, això vol dir deixar els mòbils sobre la taula, parlar i compartir la vida. El discurs és reprioritzem i reconnectem amb nosaltres mateixos, i tota la resta ja vindrà. Jo crec que s’ha de parlar de la vida, i això inclou també els problemes de la vida, d’allò que ens resulta més difícil. Tenir converses complexes ajuda a madurar en tots els sentits».