Pare d'una noia amb esquizofrènia
«Què em passa, pare? No puc aturar aquesta ràbia»
Vull que aquest escrit serveixi per intentar explicar com l'aparició del trastorn psicòtic de la meva filla Sara ha afectat i canviat la vida en el nostre entorn familiar.
Fa set anys vam notar en la nostra filla problemes de conducta amb episodis violents i d'ira, acompanyats de problemes en els estudis i en les relacions amb els seus companys de classe. Vèiem que alguna cosa no anava bé i va començar un periple de logopedes i psicòlegs. Ràpidament, van descartar dislèxia o un TDAH, però la nostra filla tenia un comportament cada vegada més violent i irracional. Recordo una tarda, en tornar a casa del treball,que la vaig trobar asseguda al seu llit amb una veu molt tremolosa i, entre llàgrimes, em va dir: «Què em passa, pare?, no puc aturar aquesta ràbia». Aquest va ser el comentari detonant definitiu per posar-nos en mans de l'equip mèdic d'Itaka, la Unitat d'hospitalització psiquiàtrica de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona.
Mai no oblidaré el dia que vam seure a la consulta amb la doctora que tractava la Sara i ens va dir que patia psicosi i que estava en un brot; era urgent ingressar-la. No fa falta dir que, fins a aquell dia, teníem un desconeixement molt gran sobre els trastorns de salut mental, i el desconcert i la incertesa. Van ingressar la Sara immediatament i va començar el tractament amb la seva medicació. Recordo amb molt d'afecte els pares i les mares que ens trobàvem a la sala d'espera totes les tardes per poder visitar els nostres fills. Sorprenia veure que érem molts els que teníem els fills ingressats… I és que li pot passar a qualsevol.
Mai no oblidaré el dia que vam seure a la consulta amb la doctora que tractava la Sara i ens va dir que patia psicosi i que estava en un brot; era urgent ingressar-la.
Durant aquests anys hi ha hagut més ingressos, hem anat informant-nos sobre el trastorn de la nostra filla, adequant la nostra vida per poder ajudar-la, perquè aquest trastorn no només ataca la persona afectada, sinó que també fa mal als qui estem al seu voltant, i hem de protegir-la i protegir-nos amb l'arma més poderosa que tenim els éssers humans, que és l'amor pels nostres fills, la paciència i la comprensió. Hem de recordar que quan, en els seus pitjors moments, xisclin, insultin i piquin de peus no són els nostres fills qui tenim davant, sinó el trastorn que els té atrapats en la seva tela d'aranya i lluiten per sortir-ne i vèncer-la.
Queden moltes coses per fer en aquesta societat que ens ha tocat viure, molta intolerància per desconeixement que hem d'assumir, molta consciència social sobre el que significa tenir un fill o una filla amb un trastorn mental, molta recerca per millorar els fàrmacs, que són necessaris com en totes les malalties, i per millorar la seva qualitat de vida…. Però estic segur que, amb la qualitat humana dels nostres equips mèdics, que són persones excepcionals, i amb l'amor incondicional de la seva família, la meva filla Sara podrà viure una vida plena de coses boniques.
Hem de recordar que quan, en els seus pitjors moments, xisclin, insultin i piquin de peus no són els nostres fills qui tenim davant, sinó el trastorn que els té atrapats en la seva tela d'aranya
Vull que aquestes paraules serveixin com a agraïment a totes aquelles persones que han ajudat la meva filla al llarg de la vida, fins i tot a les que ho han intentat i no han pogut; a la meva dona Ana, pel suport que ens brinda; a la Núria, per la seva tolerància i empatia; i a la persona més important en la meva vida, la meva filla Sara, perquè em sento molt orgullós com a pare d'ella, de la seva lluita i força per afrontar la vida que li ha tocat viure.
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.