Envellir quan ets una dona

En l'imaginari social, a mesura que les dones transitem de la maduresa a la vellesa, se'ns invisibilitza com a agents protagonistes d'una vida pròpia, malgrat l'esforç que hem invertit per aconseguir que les nostres vides, no només estiguin a l'alçada de les exigències familiars i de l'entorn, sinó també de les nostres aspiracions.

Aquest imaginari, encara avui dia, es reforça en moltes creacions audiovisuals que mostren personatges de dones madures la màxima ocupació i preocupació de les quals és aparentar que continuen sent joves, incapaces d'habitar els seus cossos envellits, lamentant haver estat substituïdes en els seus matrimonis per jovenetes sexualment reproductives o mostrant-se incapaces de qüestionar el model patriarcal que les ha arraconat exclusivament per la seva edat. Representen massa sovint papers en què la seva sexualitat ha estat anul·lada i el seu valor social depèn de la seva capacitat com a cuidadores, especialment com a àvies. 

Les inquietuds i desitjos de les dones gans sovint es queden en un segon pla davant les demandes d'una disponibilitat com a «éssers-per a-els-altres» sense fissures.

Així ho explicava fa poc l'actriu María Galiana en una entrevista, a propòsit del final de la sèrie Cuéntame cómo pasó, després de 22 anys d'èxit a Televisión Española en horari de màxima audiència. Segons va explicar a l'entrevista, va estar tot aquest temps tractant de convèncer a l'equip de guionistes que la deixessin ser una mica més que l'àvia de la sèrie, entre altres coses perquè ella és molt diferent a la vida real, però van preferir convertir-la en «l'àvia d'Espanya», perdent una meravellosa oportunitat d'oferir la imatge d'una dona gran que trenqués amb la idea que, quan arriba una determinada edat, les dones només podem exercir un rol familiar i res més.

Aquest imaginari limitant de les velleses femenines tampoc millora si ens centrem en l'entorn familiar, on, en moltes ocasions, les inquietuds i els desitjos de les dones grans es queden en un segon pla, com un paisatge desdibuixat enfront de les demandes d'una disponibilitat com a «éssers-per a-als altres» sense fissures. 

Sota el prisma de ser dona

Llegeix més

Rols familiars, edatisme i pressió estètica

Per això, les dones reals, totes nosaltres, ens veiem reflectides de manera excepcional en pel·lícules i sèries que han sortit de la ment de creadores -guionistes, directores, productores- que s'han atrevit a explicar les nostres històries i les seves com a dones diverses que som.

Però necessitem més, molt més. Perquè no totes som esposes, ni mares ni àvies. I entre les que ho són, no totes centren la seva vida només en aquests papers, perquè saben que han estat i poden continuar sent molt més que això. Per descomptat que els rols familiars són rellevants, això ja ho sabem, tot i que la societat patriarcal on vivim no els ha donat valor ni rellevància social. Aquests rols més aviat han representat el mecanisme de control de les vides, els desitjos i les aspiracions de les dones. Ens han educat perquè creguem que aquests papers són els únics importants. Ho són, i molt. Les dones hem sostingut la vida, i el nostre treball reproductiu, domèstic i de cures ens ha mantingut en peus com a espècie. I les dones grans són peces claus en les seves famílies extenses, aportant cures i suports sense els quals la vida quotidiana s'aturaria, perquè fins a edats que poden arribar als 80 anys, les dones aporten més cures de les que reben. Hem de construir comunitats corresponsables on aquests treballs rellevants deixin de tenir gènere i on les dones grans puguem pensar les nostres vides des dels drets i les oportunitats. 

Envellir i arribar a velles -grans, sèniors, veteranes o com cadascú vulgui definir-se- no hauria d'implicar haver d'adoptar un model estètic que ens obliga a utilitzar tots els mitjans al nostre abast per ocultar la nostra edat: cremes, tints, esport i, fins i tot, cirurgia estètica. Ens venen cremes per esborrar les arrugues (una fita que s'aconsegueix per molta crema que ens posem); ens sentim condicionades a tenyir-nos el cabell per ocultar els nostres cabells blancs i dissimular l'edat que tenim; ens ofereixen tot tipus d'activitats esportives per tenir la carn dura i la figura prima; i ens convencem per entrar a un quiròfan per aconseguir un aspecte juvenil inassolible, alterant el nostre rostre i el nostre cos.

Hem de construir comunitats corresponsables on les dones grans puguem pensar les nostres vides des dels drets i les oportunitats.

Vivim en una societat edatista i sexista que ens empeny a centrar la nostra atenció en l'aparença i en una estètica que ens impedeix «ser», i que ens fa estar enfadades amb el nostre cos envellit. Sentir-nos a gust amb el nostre cos quan envellim ens permet gaudir de cadascun dels sentits, ens permet continuar aprenent, compartint, experimentant, en definitiva, vivint. Les dones madures i grans hem de fer-nos visibles, tal com som, amb els nostres cossos, trajectòries, preferències sexuals o identitats diverses, sent conscients de les desigualtats que ens travessen de manera col·lectiva, que són moltes. 

Les Dones Sàvies de Sant Cosme: participació comunitària i lluita veïnal

Llegeix més

Discriminació de gènere i interseccionalitat

Ser dona, vella, de classe baixa, racialitzada, amb diversitat funcional, migrant o LBTIQ+ són posicions que, quan s'entrecreuen, impliquen situar-se encara més en els límits. Sobretot perquè gran part de les mancances que mostren moltes dones grans -nivell d'instrucció baix, pocs recursos econòmics, sexualitats anul·lades, mal estat de salut, escassos suports de cura, etc.- són el resultat no només de la discriminació de gènere que ha travessat els seus cursos vitals, sinó d'aquestes altres discriminacions que han impedit encara més el seu accés a l'educació, a l'ocupació, a la cultura i a l'oci, a gaudir d'una bona salut o als drets sobre el seu cos i la seva sexualitat. En aquest sentit, la discriminació de gènere no afecta en la mateixa mesura totes les dones, si atenem variables com l'estat civil, la classe social, l'orientació sexual o l'origen, aspectes crucials que evidencien una heterogeneïtat entre les dones grans a causa de la diversitat de les seves trajectòries personals. 

Vivim en una societat edatista i sexista que ens empeny a centrar la nostra atenció en l'aparença i en una estètica que ens impedeix «ser», i que ens fa estar enfadades amb el nostre cos envellit.

La veritat és que aquestes interseccions s'han anat posant en les agendes feministes amb comptagotes. De fet, la intersecció entre patriarcat i edatisme n'és una de les més recents, noves i menys abordades. I això, unit a l'escàs interès que ha tingut la gerontologia -la ciència que estudia l'envelliment i les persones grans- per introduir una mirada feminista tant en l'àmbit de la recerca com en el de la intervenció, ha provocat que els cossos i les vides de les dones grans hagin quedat invisibilitzades, silenciades, distorsionades i infravalorades. Per això, és imprescindible que tinguem en compte les desigualtats i opressions sistèmiques i històriques que ens afecten en tot el curs vital, i que l'anàlisi sigui estructural i col·lectiu a través de la crítica social i no només a través de l'apoderament individual.

No podem entendre la situació de les dones grans d'avui sense incorporar factors com el gènere, l'organització de l'estructura familiar, la divisió sexual del treball, les normes socials, els efectes del racisme, del masclisme i del capacitisme, juntament amb la classe social, entre d'altres. A més, per comprendre les relacions d'opressió que han afectat les dones grans, cal escoltar els seus relats de vida per conèixer les barreres estructurals i els factors socials que cal modificar perquè millori la seva qualitat de vida i la de les generacions que estem envellint, i crear una societat més justa per a les dones de totes les edats.

Incorporar la perspectiva feminista en l'envelliment és un repte ètic i polític impostergable, si volem tenir societats amb equitat. Hem de combatre la discriminació que encara patim les dones quan envellim, per visibilitzar la nostra heterogeneïtat, per potenciar les nostres fortaleses i per oferir una mirada alliberadora de les nostres velleses. Ser protagonistes de les nostres vides és un dret en totes les edats.