Què puc fer perquè la meva filla m'expliqui les coses i no pateixi per donar-me més preocupacions?

Aquesta por a preocupar els pares és freqüent en adolescents que podem anomenar de forma col·loquial més introvertits o «patidors», bé perquè que es preocupen més dels altres que per ells mateixos, prioritzen el complaure l'altre a les seves pròpies necessitats, o són molt autoexigents, i s'exigeixen a ells mateixos solucionar els seus problemes sols. Alguns es jutgen massa i consideren que «no haurien d'estar tan malament per una situació» i s'autojutgen negativament com a exagerats o febles i, al final, per tot això, els costa demanar ajuda.

Segurament necessiten sentir que entenem que, de vegades, un es pot sentir malament, culpable o que «es fa la víctima» si comparteix les seves preocupacions. Podem fins i tot agrair-li la seva consideració cap a nosaltres, però transmetre'ls seguretat i capacitat de poder ajudar-los i donar-los suport. De vegades els pares han de recordar i explicitar els fills d'aquest perfil que la nostra tasca com a pares és justament preocupar-nos! És crucial poder neutralitzar aquesta culpabilitat i transmetre'ls seguretat: «estic aquí, estàs segur i puc gestionar-ho quan tu decideixis».

Quan es doni l'oportunitat, és bo reflexionar amb ells sobre aquesta dificultat a poder respectar-se a si mateixos. Demanar ajuda és permetre's no haver sempre de solucionar les coses sol, és una habilitat d'afrontament saludable, poder baixar aquesta pressió i posar el focus en la necessitat de cuidar-se a un mateix.

Com a pares, davant d'aquestes dificultats, podem tenir molts sentiments: por, frustració, culpa, impotència, fins i tot enuig per sentir que no confien en nosaltres! Hem de poder gestionar totes aquestes emocions, però com?

1. És important que puguem respectar la seva intimitat, però mantenint-nos serens i disponibles quan sí que tinguin la iniciativa de compartir. Quan això passa, que s'aturi el món ja que tenim una gran oportunitat: mostrar i demostrar-los que som un espai segur, tranquil, respectuós i, recordem sempre, amb molta curiositat per entendre i posar-nos al seu lloc. Si això passa quan ells decideixen compartir, haurem facilitat un exemple que els pot animar a seguir compartint amb nosaltres.
2. Com a pares que estem preocupats davant la possibilitat que el nostre fill estigui patint, hem de gestionar el nostre mode d’alarma i evitar pressionar i insistir. Evitar, per exemple, preguntar de forma insistent; assenyalar que el veus malament; reiterar la teva preocupació, etc. Al final correm el risc d'acabar transmetent justament que no ets capaç de contenir ni el teu malestar, així que podem acabar retroalimentant justament la seva por. Hem d'entendre i confiar que anirà fent el seu aprenentatge per gestionar les seves emocions.
3. També cal poder establir amb ells unes condicions. Encara que respectem els seus límits i la seva intimitat, hem de protegir i mantenir un mínim de seguretat, és a dir, cal deixar clar i establir amb ells (en una conversa tranquil·la i no en moments de crisi o malestar), que, si s'observen conductes d'alarma o indicis que existeixen unes dificultats d'afrontar de forma adequada i saludable un malestar, el nostre deure com a pares serà sol·licitar ajuda o augmentar la nostra supervisió com a mesures de protecció, no de control ni de càstig.

D'entrada, no és fàcil, no sempre els ve de gust parlar amb nosaltres, però si els mostrem disponibilitat i interès és més fàcil. (Mare d'adolescent).

Demostrar-li que estàs aquí per al que necessiti, però respectant els seus temps i sense pressionar. Al final, només ho explicarà si ell o ella tria fer-ho. (Filla adolescent).