Relacions interpersonals i TLP

El vincle i la capacitat de relacionar-nos és essencial per als humans. D’altra banda una característica important quan es pateix un Trastorn Límit de la personalitat és que el mon emocional és viscut amb molta intensitat i les experiències es viuen de forma molt extrema (i més si el que passa té a veure amb aspectes relacionals). Aquests dos factors estan íntimament relacionats, un irremeiablement compromet l’altre, en una o altra direcció, i segons com la pròpia persona pugui regular aquest excés viscut, pot arribar a expressar-ho a través de conductes més o menys disruptives o de risc.

És important que intentis detectar en quines circumstàncies se t’escapa l’emoció. És un molt bon primer pas per començar-ho a controlar. De totes formes, dir-te que poder formular aquesta qüestió indica que hi ha sofriment i que alhora estàs intentant entendre què passa, dos condicions fonamentals per poder decidir-te a buscar un terapeuta per tractar aquestes dificultats.

És difícil tenir control sobre el que sentim, per no dir impossible. No decidim quines emocions sentir, però amb ajuda sí podem tenir més regulació sobre elles. La ràbia és una emoció bàsica i adaptativa, ens dóna informació sobre les coses que ens generen malestar. Si aquesta ràbia és generalitzada, fa que la persona es sentí perduda. Aquest és un bon moment per consultar un professional.

Molt possiblement hi ha hagut una evolució, que sempre és difícil de percebre per un mateix mentre s’està immers en el procés. Seria bo que això ho poguessis parlar amb el professional clínic que t’atén. Les relacions interpersonals són complexes per a tots. Si hi afegim dificultats per regular les emocions, la impulsivitat i la baixa tolerància a les frustracions, ràpidament es poden tornar encara més complicades; derivant en conflictes i vivències de desacords. Això pot generar encara més dificultats per regular les emocions. Treballar això és un procés que vol temps. No desisteixis en el teu recorregut terapèutic. 

Molt possiblement hi ha hagut una evolució, que sempre és difícil de percebre per un mateix mentre s’està immers en el procés. Seria bo que això ho poguessis parlar amb el professional clínic que t’atén. Les relacions interpersonals són complexes per a tots. Si hi afegim dificultats per regular les emocions, la impulsivitat i la baixa tolerància a les frustracions, ràpidament es poden tornar encara més complicades; derivant en conflictes i vivències de desacords. Això pot generar encara més dificultats per regular les emocions. Treballar això és un procés que vol temps. No desisteixis en el teu recorregut terapèutic. 

Ens costa molt recomanar quelcom en aquest sentit. Ens sembla que cap llibre pot substituir l’experiència d’un tractament. El coneixement d’un mateix, al nostre entendre, passa per la relació terapèutica. No es tracta tant de buscar o trobar un programa de teràpia TLP sinó de buscar un clínic amb qui vegis que pots començar a treballar.

Són possibles les relacions sense dificultats? Les diferències estan assegurades en tant que humans i això fa que el conflicte en les relacions de parella, i en d’altres (com amics, companys de feina, família…), estigui garantit.

Sovint hi ha la creença i la il·lusió de que la parella podrà compensar les mancances i omplir els buits d’un mateix, i això acaba repercutint en la parella. Si un pot desprendre’s d’aquesta idea, la relació és una mica més possible.

Sol costar tolerar que l’altre pensi diferent a un mateix, i en això sovint està a la base del conflicte. Per sort és possible aprendre a conviure millor amb aquestes diferencies sense que acabin sent tant doloroses i problemàtiques.

En general, en un tractament, d’una manera directa o indirecta i a través de la relació terapèutica, s’acaben treballant la tolerància a la frustració, les ansietats de separació, la regulació emocional, maneig de la impulsivitat, i les dificultats que et siguin més pròpies, segurament les més importants.  

De vegades fer front a la impulsivitat és molt complicat i requereix temps de treball terapèutic. Volem pensar que si la vostra filla porta un temps treballant amb aquests professionals, ha trobat un lloc de confiança on seguir abordant aquestes dificultats.

La família que presencia tant patiment sostingut és fàcil que es senti desbordada i amb sentiments d’impotència. El risc d’anticipar-se o la necessitat de fer quelcom es torna urgent i irrefrenable. No anticipar-se i no deixar-se endur per la pròpia angoixa pot procurar un acompanyament que vagi en benefici de tothom. Això és molt difícil de fer per un mateix sol. Trobar un espai que ajudi a orientar i sostenir tot això sol ser d’ajuda.

Podem llegir-ho com a moments de crisi i dificultat de manegar-se amb allò que està inquietant i fent patir.

No perdre nosaltres la serenitat i no confondre’s agafant aquella expressió com quelcom personal, pot ajudar a posar distància i evitar una escalada. Introduir una pregunta de què li està passant pot reconduir aquell moment.

En un moment de crisi, les persones tenim més dificultats per deixar-nos «tocar»  pel que ens diguin. La presència de l’altre pot ser fins i tot molesta en aquell moment, però pot ser més ben tolerada una mica més endavant. Prendre-li el pols a aquests «ritmes» és important per escollir el moment de parlar. La temptació de donar consells i dir el que s’hauria der fer pot portar a la reacció contraria.

No hem d’oblidar que les relacions no depenen només d’una part, sinó que hi ha diferències amb les que s’ha d’anar convivint.

La por a la solitud i les dificultats de separació són dimensions complexes d’assumir per tothom; i quan algú es mou en unes línies més confoses i de fragilitat, certament poden trobar-se en situacions molt delicades.

Aferrant-se a una relació intentant buscar certa calma i estabilitat, els duu a no poder prescindir de l’altre i, contràriament al que buscaven, trobar-se amb una situació més complexa i turmentosa.

S’entén el desig d’advertir als fills d’aquest risc, però sabem que depèn més del que la persona pugui anar treballant en el context de la pròpia relació terapèutica que de consells i advertències de familiars propers.

La il·lusió i la necessitat de plenitud, juntament amb una falsa sensació d'autonomia i creixement, es pot entendre com un intent d'estabilitat i de ser algú per a l'altre. L'horror que experimenten davant de la soledat els resulta tan intens i catastròfic, que fa que sovint prefereixin una mala relació que, de millor o pitjor manera, els acompanyi omplint el buit vital que senten.

Escoltar i atendre el seu patiment i confiar-hi, sembla la millor manera de despertar-los el desig de canviar aquesta manera de funcionar i buscar una ajuda professional.

Cada zona sol tenir associacions familiars; solen ser diferents segons el territori. Recomanem una cerca activa als dispositius públics de la vostra zona. Al directori de la Confederació de Salut Mental Espanya pots buscar la més propera a la teva zona de residència.

La nostra experiència és que cada persona expressa el seu malestar de forma diferent, al marge del gènere. Tot i així la literatura apunta a que els homes amb TLP poden acabar tenint més problemes amb la justícia perquè pot haver-hi una expressió més conductual del malestar. Poder tenir en compte la singularitat de cada persona és condició per poder fer una feina ajustada a les necessitats de cada persona atesa.

Les dificultats en les relacions interpersonal pot dur a algunes persones a fer una reclusió, per les males experiències viscudes i les ansietats que es posen en joc en la relació. Això pot derivar simptomatologia d’ansietat social.

Segur que coneixes varies propostes terapèutiques per abordar les dificultats pròpies del TLP. Cadascuna fa una proposta diferent que pot ser útil a l’hora de treballar amb persones amb TLP. Compartim el teu neguit. Poder endinsar-te en les propostes de la psicoanàlisi, la teràpia basada en la mentalització, la teràpia basada en la transferència, la teràpia dialèctic-conductual, i d’altres son opcions a contemplar.

Com saps és complicat donar respostes genèriques que serveixin per a tothom.