Si un nen amb TEA té un TOC, l’hem de deixar o cal intentar reduir-lo o suprimir-lo?

Els infants amb TEA i TOC comòrbid haurien de ser valorats per una unitat multidisciplinària i especialitzada que pugui intervenir en les dues patologies. És molt necessari fer un enfocament des del TEA, que abordi les dificultats en la comunicació social, a més de l'estructura del pensament que presenten les persones amb TEA, com és la literalitat, les dificultats emocionals i en la cognició social, i la inflexibilitat cognitiva.

És important saber quin nivell de consciència té la pròpia persona sobre el TEA, per al seu autoconeixement i per començar qualsevol teràpia psicològica, sigui per tractar el TOC o una altra simptomatologia. És important discernir les compulsions no desitjades del TOC (que es viuen molt malament, molesten i convindria tractar-les de mica en mica) de les pròpies conductes estereotipades, les rutines i la necessitat de previsibilitat que tenen les persones amb TEA, ja que aquestes últimes són inherents al propi trastorn del neurodesenvolupament i no es viuen amb malestar, sinó que de vegades donen estructura a la persona i és una manera d'autoregular-se.

La psicoteràpia cognitivoconductual pot millorar la qualitat de vida de les persones amb TEA i TOC, però és molt important individualitzar bé el tractament i prioritzar molt bé quins símptomes de TOC convé tractar, saber quin és el seu nivell d'interferència en el dia a dia, distingir molt bé si són compulsions o simptomatologia TEA de caràcter repetitiu, pròpia ja del trastorn, etc. És important esmentar que hi ha pocs estudis sobre l'abordatge clínic d'ambdues comorbiditats, per la qual cosa caldria fer assaigs clínics de la mateixa índole que en persones TOC sense TEA.