Tinc una nena d’11 anys que fa moltes coses de TOC. És necessari diagnosticar-la? Em fa por que l'etiqueta pesi més que el trastorn mateix i que qualsevol comportament s'excusi sota el fet de tenir un TOC.  

L'objectiu del diagnòstic en salut mental no és etiquetar ni excusar comportaments. De fet, de vegades la nostra manera d'entendre la salut mental acostuma a estar influïda per l'estigma i val la pena normalitzar els trastorns tal com passa amb altres especialitats.

És important fer un diagnòstic adequat no només per posar-hi un nom, sinó per poder establir un tractament adequat, especialment en la infància i adolescència, ja que de vegades els nens i nenes poden tenir conductes repetitives per diferents motius. Solen ser més conductuals que no pas cognitius, i no expressen tant el malestar com els adults. Algunes repeticions i rituals en infants poden ser normals; en altres casos, podrien obeir a una necessitat de control i sensació de seguretat sense arribar a tenir una categoria de TOC; altres vegades, a més, podrien associar-se a una personalitat concreta i a un estil de pensament (responsabilitat exagerada, sobreestimació de l'amenaça, evitació del dany); i, en altres casos, podrien complir criteris de TOC al 100 % amb obsessions i compulsions clares que interfereixin al seu dia a dia.

El tractament i abordatge en cada situació concreta esmentada és diferent. Fer un diagnòstic adequat és crucial ja que es tendeix a sobrediagnosticar el TOC o bé es triga a consultar quan realment ho és. El diagnòstic és molt important perquè tant la família com l’infant o adolescent tingui consciència del que li passa, sempre d'acord amb la seva edat de desenvolupament. No cal excusar els comportaments amb els trastorns perquè el tractament del TOC és molt proactiu i requereix que tant la família com la persona afectada estiguin molt involucrats al procés.