De la cerca de respostes, a la connexió amb mi mateixa

Aquesta és la meva història amb el trastorn esquizoafectiu. Soc la Maitz, tinc 36 anys, soc de Barcelona, d'origen filipí. Comparteixo aquest testimoni perquè serveixi a les persones que em llegeixin, si estan passant per una cosa semblant. I per transmetre que es pot viure amb aquest trastorn de salut mental.

Fa prop de vuit anys que em van diagnosticar el trastorn, però el més difícil no ha estat el diagnòstic en si, sinó l'abans, el durant i els moments en què he tingut els episodis. El trastorn esquizoafectiu comporta tenir símptomes esquizofrènics i canvis en l'estat d'ànim bruscos. A vegades em sento eufòrica i d'altres deprimida, però amb un tractament mèdic, la teràpia i el meu treball personal, ho porto bastant bé.

Ara que soc ja adulta i que fa molts anys que convisc amb el trastorn, haig de dir que em sento orgullosa de percebre o veure les coses d'una manera diferent. D'haver-me convertit en la dona que avui soc, tenint el que tinc. Encara que quan estic malament, és clar que la cosa és més seriosa. En aquests vuit anys, he tingut dos episodis importants: el primer va ser abans del diagnòstic i el segon l'agost de 2023.

Primer episodi: buscant la resposta al meu malestar

El primer episodi em va durar bastant temps, no sé si un any o més. No recordo molt el que vaig viure; el meu cervell en aquest aspecte em protegeix. Però quan em col·loco en aquell moment, el que em venen són emocions molt fosques, depressió, malestar, estrès, no m'atrevia a sortir de casa perquè tenia agorafòbia. Em sentia molt confosa. De fet, va arribar un punt en què vaig voler treure'm la vida. Pot ser que t'impacti llegir una cosa així, però si em pregunten, ho parlo obertament, perquè va ser real. Aquesta experiència va ser un punt d'inflexió en què vaig veure que només em quedava anar cap endavant. És dur viure una cosa així, és dur ser conscient que tens una condició especial que et limita d'una certa manera. Quan hi ha tant de soroll mental, paranoies, depressió, quan la teva autoestima està minada, creus que no vals per a res i no li veus sentit a la vida. Així és com em vaig sentir en el meu primer episodi. No saps per on començar per remuntar la teva vida, la teva persona. El meu cervell no era capaç ni de llegir un text, ni de seguir una conversa, ni de parlar amb coherència. Per tant, he hagut de tornar a construir-me com a persona, construir una nova versió de mi les dues vegades.

Quan tens tant de soroll mental, paranoies, depressió, quan la teva autoestima està minada, creus que no vals per a res i no li veus sentit a la vida.

Tenir un trastorn com aquest és molta pressió per a la ment. Després de molts anys treballant en mi, llegint llibres d'autoajuda i anant a teràpia, he après que necessites teràpia, un entorn social segur amb el qual puguis comptar i medicació.

En el primer episodi, estava en constant bucle sobre el meu malestar, sense tenir respostes al que em passava. Vaig acudir a tota mena d'ajudes, amistats que em van deixar de costat, una psicòloga de constel·lacions familiars, fins i tot al tarot, pensant que el que em passava era una cosa transcendental, i vaig llegir un munt de llibres d'autoajuda, creient que jo sola podria sortir d'això. Bàsicament, buscava respostes. Mentrestant, què em passava?

Em vaig sentir alleujada quan em van donar el diagnòstic, perquè vaig poder trobar respostes després de tant de temps buscant-les.

Creia que les persones del meu entorn de llavors em volien fer mal i que no m'ajudava per a res. Culpava els meus pares pel que em passava, fins que va haver-hi un punt en què em vaig adonar que ja era adulta i que no em quedava una altra sortida que solucionar-ho jo. Recordo que parlava del meu malestar, però ningú em prenia de debò, a ulls dels altres, fins i tot de la meva família, era jo que no m'esforçava per estar més bé i que no m'ajudava a mi mateixa. Com no era capaç d'estar estable a les feines, semblava que no volgués treballar, però la realitat és que no podia ni treballar. Posa't en la meva situació: amb paranoies, creient que el teu entorn et vol fer mal i sentint les energies dels altres. I, ho creus tan ferventment, que vius amb angoixa i ansietat.

Al final, vaig acudir al meu metge de capçalera demanant un psicòleg, i em van veure tan malament que em van derivar per tenir ansietat. A partir d'aquí, entre proves i sessions de teràpia, finalment van donar-me el diagnòstic. Em va alleugerir trobar respostes després de tant de temps buscant-les.

L'autoregulació emocional en els trastorns psicòtics

Llegeix més

La recaiguda: símptomes i senyals 

En aquest últim episodi vaig tenir al·lucinacions, més tots els símptomes de l'anterior. La creença que parlaven de mi (autoreferència) em provocava ansietat. El que la meva ment feia és parar atenció a converses de persones desconegudes que tenien lloc just al meu voltant, creient que tenien a veure amb la meva vida o amb mi. No era capaç de confiar en ningú, perquè creia que les persones em volien fer mal i no sentia un lloc segur per poder expressar el que em passava. Bàsicament, creia que els altres no entendrien el que pensava i sentia. En el primer episodi em vaig sentir molt sola, però en aquest segon no. El meu entorn va comprendre més bé el que em passava. I també el que va canviar és que jo em vaig adonar que estava tenint una recaiguda. I diràs, com és que has tingut una recaiguda?

Pel meu recorregut al llarg del meu tractament, van considerar que em podien treure la medicació i anar només a teràpia psicològica (perquè vegis que hi ha esperança de deixar la medicació, sempre que et cuidis i et coneguis bé). Així que, em van baixar la dosi a poc a poc, però, per coses de la vida, em vaig tenir una recaiguda i no vaig saber veure-ho fins que vaig tenir ansietat la nit de tornada d'un viatge. Són molts els factors que cal tenir en compte en una situació així. En el meu cas, a casa meva no estaven bé les coses, a la feina tenia molt d'estrès, així que, sense adonar-me'n, tenia símptomes i no ho vaig veure fins que vaig tenir aquest episodi d'ansietat forta. No vaig poder gestionar la situació pels meus propis mitjans, vaig haver de trucar a urgències i em van ingressar a l'hospital.

No era capaç de confiar en ningú, perquè creia que les persones em volien fer mal i no sentia cap lloc segur per poder expressar què em passava.

El més complicat de tot això és que és complex de detectar. En el meu cas, he pres molta consciència de com funciona la meva ment des que em van donar el diagnòstic, encara que això no treu que ho passis malament. Ara ho puc explicar amb tranquil·litat, però qui pateixe una cosa així, sap com n'és de greu. Aquest trastorn afecta tota la meva vida, i, encara que ho he passat realment molt malament, al final he tingut el suport adequat en el moment adequat. El meu cervell funciona d'una altra manera, d'aquí la teràpia i la medicació per portar millor el meu dia a dia. El que em fa estarmés bé realment és prendre consciència del que em passa, conèixer a fons el trastorn, perquè al final és una cosa que afecta la meva vida personal i professional, i també el meu entorn.

Avui dia em dedico a realitzar tallers on treballo amb eines que faig servir per al meu trastorn, però enfocat a l'acceptació corporal, a connectar amb un mateix i al benestar intern. Aquest trastorn m'ha donat molta consciència i connexió amb mi mateixa per poder comprendre com funciona, i m'ha ajudat a aprofundir més en el meu interior. I és per això que vull formar-me com peer to peer, per poder acompanyar altres persones en el seu procés.  

Espero que aquesta lectura t'hagi donat una miqueta més de llum a la pau que potser estàs buscant. Es pot.

Recaigudes en els trastorns psicòtics

Llegeix més