Acrònims que et donen la vida

A l'escola t'ensenyen que el significat d'un acrònim és la suma de paraules que el generen, però jo crec que, de vegades, també és el nom i el cognom del que portes buscant tota una vida; la resposta als teus perquès.

M'he passat tota una vida sense saber perquè actuava de manera «diferent»; des que tinc ús de raó he sentit que em costava encaixar.

Vaig tenir una infància relativament feliç, una adolescència difícil i una primera joventut terrible, fins que un dia vaig col·lapsar. Els meus primers 30 anys van ser pràcticament com viure en una gimcana, però sense fer equip amb ningú, jo sola.

Em vaig relaxar una mica perquè per fi tenia pau a la meva vida, i tot el que no m'havia dolgut, tant físic com emocional, va venir de cop. Vaig començar el meu pelegrinatge personal per totes les especialitats mèdiques: radiòlegs, traumatòlegs, neuròlegs, endocrins… Crec que l'única especialitat mèdica que no vaig trepitjar va ser cirurgia plàstica. A reumatologia em van diagnosticar fatiga crònica; això volia dir que la sensació de cansament i malestar que sentia m'acompanyaria la resta de la meva vida. Tenir una vida complicada et converteix en una resilient de llibre. Com deia el gran Pau Donés, o empasses o escups. Jo vaig empassar moltíssim durant la meva primera joventut, però aquest últim diagnòstic no me l’empassaria. Em vaig negar a assumir que després de tot el que em va tocar passar no tindria «premi», no tindria treva? pau? el descans del guerrer?... Doncs quina estafa.

Ana Gómez Salcedo

Mestra experta en TDAH i adulta afectada. Sòcia fundadora de l'associació AMATDAH

Asociación Madrileña de Adultos con TDAH (AMATDAH)

«En saber que tenia TDAH, he hagut de reaprendre moltes coses»

Ver testimonio

Vaig investigar i malgrat no saber que el que en realitat estava fent és el que en psicologia experimental s'anomena assaig-error, em vaig posar a fer exercici físic a poc a poc, i ho anotava. Anotava quins exercicis practicava, com em sentia abans, durant i després; les sensacions tant físiques com emocionals… És curiós perquè estava fent experiments amb mi mateixa sense saber-ho i sense tenir ni la més remota idea que acabaria estudiant psicologia.

Vaig anar trobant-me cada vegada millor i, com explico al meu llibre Me sobran caracteres para escribir un libro, van coincidir diverses coses alhora. Cada vegada em trobava millor físicament, havia començat a estimar-me i vaig trobar una persona que va creure en mi, i va saber molt abans que jo ho sabés, que seria psicòloga. Així que, en part per no decebre-la, amb totes les meves pors i els meus fantasmes del passat que em recordaven que era ximple, vaga i que no servia per estudiar i que aquest era el motiu pel qual el claustre de professors del meu institut m'havia convidat molt amablement a anar-me'n a estudiar un cicle de formació professional, em vaig matricular en el curs d'accés per a majors de 25 anys de la universitat. Estudiant una de les optatives, Introducció a la Psicologia, vaig trobar pàgines webs que parlaven del TDAH en adults que no havien estat diagnosticats. Quina sorpresa quan vaig saber que el que tenia era TDAH i no ansietat, depressió, personalitat limiti, fatiga crònica… I altes capacitats, ¡Aquesta va ser la cirereta del pastís!

Sempre dic que tenir altes capacitats no és ser millor o pitjor que ningú, és simplement que el teu cervell processa la informació de manera diferent. TDAH i altes capacitats és una doble excepcionalitat que no vol dir que sigui la bomba, no, vol dir que dificulta molt més el diagnòstic.

No culpo professors, família o qualsevol persona que no ho va saber veure, som humans i cometem errors, però sí que és cert que el missatge amb què vaig créixer va ser «ets tonta, no vals per a res». Aquest missatge queda marcat amb foc i creixes amb una autoestima terrible i un autoconcepte encara pitjor. S'hauria de tenir molt de compte amb els menors que estan format la seva personalitat, som els seus referents i ells creuran el que nosaltres els diguem.

Sóc una afortunada perquè malgrat tot, he tingut la sort de trobar, encara que fos una mica tard, persones que m'han ajudat i per les quals, gràcies a elles, ara visc com no vaig pensar que es podia viure, feliç i sense soroll al cap i a l'estómac.